Als seixanta-set anys ja ets vell, diu la gent. La iaia no hi está pas d'acord. Sempre diu - i ho doi tambe molta gent vella- que ets tan jove com tu mateix t'hi sents. La iaia se sentia prou jove. De fora soc una vella i per dins una nena, deia tambe.
Els qui la coneixien be, s'ho creien, aixo.
La iaia no tenia molt de diners, de vegades rondinava, queixant-se, de l'escassa pensio i tambe del marit difunt. Que no havia estat cap cosade l'altre mon, pero mes s'entimava riure que no pas rondinar. I sabia com apanyar-se-les. El seu pis de Munic era petit i quasi tan vell com ella mateixa. Ek sofa havia fet figa mes d'un cop sota el pes excessiu d'alguna hoste. Nomes l'estufa de petroli era nova i ella no s'hi acabava d'entendre. Tenia por que un dia no saltessin ella i estufa per l'aire. Quan començava a fer xuf-xuf mirava de convencer-la cin su fos un burro caparrut. I es que li agradava de parlar sola i amb les coses del seu volt. Els qui no la coneixen s'hi havien d'anar acostumant, perque fins i tot al mig de la cinversa es posava de vegades a parlar soleta.
La iaia va decidir de fer acte de presencia a les oficines de l'estat la iaia sepre feia servir un llenguatge molt tocat i posat. Hauras de venir amb mi-li va dir qye aquells et vegin. Ets la prova concloent, Kalli,
La iaia es va posar el millor vestit que tenia i a ell no parava d'empolainar-lo. Cosa que l'empipava. Abans d'anar-se'n es va menjar flocs de citavada de la paperina miteix, per esperit de contradiccio, i es va tornar a posar brut de pols.
Hi va anar amb el tramvia. La iaia callava.
No,no callava pas, que parlava en veu baiva. Repetia undes frases que volia aprendre de memoria per dir-les a les oficines. De Kalli ni en feia cas.
